El perquè d’un NO

La Ràdio municipal no pot anar a una segona planta sense ascensor









Per Joan Rubal

Recentment Gent de Llavaneres i la resta de l’oposició van tombar una proposta del govern per a ubicar la ràdio municipal a la segona planta de l’edifici de El Casal. Aquest rebuig ha generat un cert debat I algunes crítiques que atenen més a l’atac ad personam (o bé al partit). Diuen: "és que la ràdio la va posar allà el regidor Mora (abans de Gent de Llavaneres) i ara vota que no i l’actual regidor de Gent de Llavaneres també vota que no". I ho diuen quasi com ofesos pel vot.
No sóc jo qui ha de defensar les posicions d’altres, però si que em toca fer-ho en nom propi (com a regidor), com a portaveu del Grup Municipal de Gent de Llavaneres ara i com a membre del que era aleshores regidor nostre.
Sembla difícil per a alguns adonar-se que el món canvia, que evoluciona i que el que era acceptable fa uns segles o tan sols uns anys enrere, ara ja no ho és. Tenir esclaus, fer treballar els nens, les jornades de treball de 14 o 16 hores o anar en moto sense casc són coses que en el passat eren socialment i legalment acceptables, i ara no ho són. No vull comparar l’esclavatge amb l’anar en moto sense casc; és només una manera d’exposar comportaments de diferent importància i veure que, fins i tot, els més rellevants s’acceptaven (tenir esclaus) i també que coses importants, però de menys envergadura, també es modifiquen (no portar casc).
El món canvia, la gent es mou i la societat evoluciona. I hem d’intentar anar a millor, cap a millors condicions urbanes que permetin que tota la ciutadania, gaudir de condicions mínimes suficients per fer la seva vida, per relacionar-se, per moure’s, etc. No dic condicions d’igualtat, perquè mai no serà igual anar a peu que moure’s amb una cadira de rodes, amb crosses o arrossegant un cotxet de nen o un de la compra carregat. Per això parlo de condicions mínimes suficients. I han de ser condicions que respectin la dignitat de la persona. És cert que de vegades ens trobem amb persones i les intentem ajudar o els oferim, i ho hem de fer sempre, però aquestes persones poden exigir de la seva Administració que per entrar a un local públic no hagin de demanar favors. És un dret exigible, i així s’ha de veure.
Per què diem no a un local no accessible? Perquè tenim l’obligació de pensar en tots, perquè tothom té dret a ser tingut en compte des de l’Administració independentment de la seva condició de mobilitat. Per això, la ràdio no pot anar a una segona planta sense ascensor.

Per això, hem d’exigir més als nostres governants i ens hem d’exigir més a nosaltres mateixos com a ciutadans que compartim espais. Per això mateix, permeteu-me que des d’aquí i ara demani una cosa que no he aconseguit mentre he estat al govern: fora de l’horari d’atenció ciutadana, la porta que es fa servir a l’ajuntament és la que dóna a la sala de plens. En aquesta porta no hi ha rampa per a fer-la accessible. El desnivell es pot superar fàcilment per una persona una mica hàbil amb cadira de rodes (i ho he comprovat). Aquesta porta té, però, un problema i és que no es pot arribar a ella amb cadira de rodes perquè hi ha una jardinera que ocupa bona part del pas. La petició: que es desplaci la jardinera cap a l’extrem (cantonada de l’edifici) deixant el pas lliure fins a la porta de la sala de plens. Si, a més, s’habilita la rampa per entrar, serà tot un detall. I aquest escrit no pretén obrir cap debat. És només una explicació de vot i de posició davant les coses. És també una petició que estic segur que l’equip de govern atendrà.
Joan Rubal