Per: Joan Rubal, regidor de Gent de llavaneres
Pel que sembla, el regidor de Medi Ambient, senyor García ha recuperat o està a punt de recuperar totes les competències de les regidories de Governació i de Via Pública. Totes: les competències a les que havia renunciat voluntàriament (les de gestió) i també les sancionadores, que li havien estat retirades per l’alcalde Graupera fa unes setmanes.
Com bé va dir ell (el regidor) en un ple, ni sabem perquè li van retirar unes, ni sabem perquè li retornen ara (“no sé por qué motivo me las quitó, como tampoco sé por qué me las dió”, que van ser aproximadament les seves paraules).
Hem passat dues setmanes de crisi interna, on s’ha remogut i força un dels pilars sobre el qual s’ha d’assentar un equip de govern: la confiança. Tota l’efervescència de 8 o 10 dies de reunions, de confabulacions, de contactes, de petició de condicions, de valorar quins suports tenien els revoltats es va tancar, esperem, amb la reunió del govern d’aquest dilluns. O així ho esperem pel bé de Llavaneres.
Suposem que per continuar treballant, els 10 components del govern, que no de “l’equip de govern” s’han hagut de mirar a la cara i dir-se les veritats. Les dures i les que no ho són i, això se suposa que ho devien fer passat el “diluvi” de la conspiració i un cop va escampar, o fan veure que escampa...
La fira de les vanitats
Aquesta conspiració es va convertir en una fira de les vanitats, o de les ambicions, polítiques i econòmiques, perquè alguns van demanar diners en forma de sous per tirar tot això endavant. I el que va sortir de l’enfrontament-conspiració-moció-de-censura-a-mitges va ser la renúncia del regidor García a unes competències que tenia també “a mitges” després que l’alcalde li retirés la capacitat de sancionar i reservar-se-la per a ell mateix. El rei, el reiet, va fer una demostració de poder, un cop de bastó i, ara, passada ja la tremolor de cames i superada (?) la conxorxa (i el fracàs) ha decidit retornar-li totes (todas, toditas, todas) les competències.
I voldrien que tot quedés aquí. Però no pot ser. “lo que no puede ser, no puede ser y, además, es imposible, diuen que va dir un un torero). I no pot ser, perquè des de fora hem assistir a un duel entre “teòrics” companys (i perdoneu per utilitzar la paraula en aquestes circumstàncies). Un duel on les armes se suposa que han estat el poder institucional d’un, el pes dins del govern d’altres i, el més important: un dossier ben farcit de documents d’un tercer... El contingut no el coneixem (o no del tot), encara que podem imaginar, deduir, induir o col.legir-lo pel que el protagonista i posseïdor deia a tot aquell qui volgués escoltar...
I aquí ve el segon capítol, el més preocupant, el més “perillós” i no sé quan d’immoral, m’atreviria a dir. Tot ha quedat en res. Com diem en un accident “fallit”: tot ha quedat en un “susto”. I aquest és el problema: és l’ensurt, la por, el temor al “dossier” el que li torna les competències al regidor?. I, esclar, si fos així, en quina possició quedaria un regidor amb “informació delicada o, com diuen ara: “informació sensible”? Quina integritat és aquesta que, tenint, si és així, informació com per a pressionar taaaaant, la guarda enlloc de donar-la a qui correspongui?
Què és més reprobable? Definitivament, jo crec que el fet en si mateix més que l’ocultació. Però no podem disculpar l’ocultació o l’empara de comportaments “impropis”i vagi vostè a saber si quelcom més. I, cas que aquest dossier sigui “consistent”, li podem perdonar al que l’amaga, l’oculta o l’utilitza només per a pressionar? I, posades les cartes a sobre de la taula, qui té responsabilitats? només els protagonistes o també els que comparteixen la informació? Es tracta d’errors de gestió o de comportament que poden fer pensar en quelcom pitjor?
Reconciliació miraculosa?
D’altra banda, coneixent el grau d’enfrontament personal que hi ha, és creïble, una sobtada i miraculosa reconciliació? Doncs jo no m’ho crec. És més, aquest presumpte dossier, es pot esmenar, reconduir, tatxar, esborrar amb tipp-ex, però els actes administratius queden i els registres oficials, especialment en els temes de disciplina urbanística i mediambiental, queden.
No es tracta de muntar una caça de bruixes, ni de treure la inquisició al carrer novament, però si va sent hora de demanar algunes responsabilitats als que dirigeixen la gestió municipal, a tots els que ens governen.
No vull resignar-me a sentit fàstic. Sé que correm, Gent de Llavaneres o potser només jo, el risc de convertir-nos en outsiders, en un grup polític demarcat del sistema, de l’establishment. Però, sincerament, si el sistema empara i accepta aquestes actituds poc edificants, jo vull ser outsider, no vull ser part d’aquest sistema. Però no renunciarem, sinó que el pensem combatre, igual que combatrem i ens enfrontem amb els “pocavergonyes” que genera el sistema.
Joan Rubal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada