Un poble millor si és un poble per a tots

Per Joan Rubal

Després de 18 anys de la Llei d’Accessibilitat i Supressió de Barreres Arquitectòniques, aquesta encara és una assignatura pendent. Cal incorporar els principis d’accessibilitat i pensar i planificar per a tothom. S’han d'interioritzar els principis en la feina de planificació del dia a dia. Encara moure’s pot ser una tortura per a alguns usuaris.


He trobat publicada a Internet la queixa d’un ciutadà per la ubicació d’un mòdul de lavabo públic per a persones amb discapacitat en el marc de la Festa Major de la Minerva. El motiu concret era que per arribar-hi s’havia de salvar un esglaó. I és molt raonable la queixa.
El problema és que encara no hem interioritzat que hi ha diferents formes de moure’s i que cal tenir-les totes en compte. “Manca finezza” que diria aquell dirigent italià fa ja molts anys. És a dir manca “finura”, manca sensibilitat suficient per reconèixer les necessitats dels altres.
Tècnics i planificadors han adquirit els coneixements tècnics suficients per tal que una obra no caigui, per a que una estructura suporti bé el pes que ha de suportar, per a que un carrer sigui prou ample per a que passi un cotxe o un bus. En el tema de les persones ens falta però aquell extra que distingeix una vorera d’una vorera accessible, allò que diferencia una escala d’una rampa adaptada o el que fa que un taulell d’atenció al públic esdevingui un mur.

La llei fa molts anys que va establir quines eren les condicions: pendents, amplades de vorera, espai lliure de pas o de maniobra... Però amb això no n’hi ha prou; i la mostra és que després de 18 anys de publicar-se la Llei d’Acessibilitat i Supressió de Barreres Arquitectòniques (1991) i del decret que la desenvolupava (1995), moure’s o accedir a uns serveis encara pot ser una autèntica tortura que porti a la desesperació.
És imprescindible que tothom que té una responsabilitat com a planificador o com a executor d'obres o de serveis incorpori i apliqui en la seva feina de cada dia els criteris d’accessibilitat . Cal que la llei, que ja té una edat, entri en els departaments de planificació i en la sistemàtica de treball dels tècnics.
Quan es dissenya un parc, una cantonada de carrer, un edifici o quan es decideix posar un lavabo portable, cal pensar com a usuaris en cadira de rodes, com a pares que es mouen amb cotxet de nens, com a persones amb discapacitat que caminen ajudats de crosses o bastons o com a persones grans on cada passa que es dóna suposa un esforç ja considerable. És per això que no podem admetre en nous establiments que es trametin llicències sense haver resolt els problemes d’accés. Hem de reivindicar que una persona amb discapacitat pugui arribar fins a l’interior d’una oficina bancària, o d’una botiga o a l’interior de l’edifici de l’Ajuntament . Com qualsevol altre persona.
Si ens posem en la pell d’usuaris com aquests que acabo d’esmentar, quan dissenyem o fem obres al carrer estarem treballant realment per a tots. I encara que molts de nosaltres no ho notarem, aquests usuaris amb necessitats específiques veuran realment augmentar el seu nivell de qualitat de vida.

Enteneu què volem dir?