dimarts, 22 de maig de 2012

No ens ho mereixem


Fa molts anys, la societat espanyola va passar pàgina de la seva història tot mirant al futur. Gairebé quaranta anys (comptant la guerra i la dictadura posterior) és passaven a benefici d’inventari sense demanar responsabilitats als protagonistes, no ja de la guerra en cap dels bàndols, sinó als que exerciren l’opressió contra el poble durant 36 anys negres.
Ja entenc que per a alguns aquesta època no va ser res més que un seguit d’anys amb un règim diferent de l’anterior. Un règim il·legítim i antidemocràtic i imposat per la força de les armes, però “només això”. Ja ho entenc, que a alguns això no els genera cap problema. Ja entenc que per a alguns, a més de no suposar cap problema, va significar tot un món d’avantatges, un món de colors on fer negocis, on exercir de vencedors i, per tant, una Espanyalàndia meravellosa. En aquesta Espanya van créixer, madurar, establir la seva família i els negocis i, a més, eren “algú” socialment.
Desgraciadament, en aquesta Espanya que alguns enyoren, hi va haver un munt de persones que ho van perdre tot perquè se’ls va ocórrer estar al bàndol de la República, el règim legítim i democràtic d’aleshores. “Noi, quina mala sort... “.
Aquests perdedors, molts d’ells, un cop acabada la guerra, van haver de patir penes de mort, l’exili, la presó, humiliació, pèrdua del prestigi social i, en el millor dels casos la por a que qualsevol dia un conveí, algú del seu propi poble o carrer, un “afecto” al règim franquista li volgués mal...això és terror. És el que genera la dictadura, una inseguretat legal que degenera en terror. Aquesta por va mantenir molta gent callada i sotmesa. I, sense ornaments, sense “adornos”, així van passar gairebé quatre dècades, per a molta gent, tota una vida.
Alguns però, molt compromesos, molts valents o molt “inconscients” s’atreviren a cridar, a enfrontar-se al poder i a lluitar per aconseguir la llibertat i la democràcia. Jo soc massa jove i vaig viure amb consciència només la darrera etapa. Però molta gent s’hi va atrevir contra “el miserable” encara que aquest enfrontament podia significar la mort o la presó o tot.
Doncs tot això, quan va morir en Franco, ho varem obviar. En l’idioma imposat, es diria que es va fer tabla rasa con el pasado o borrón y cuenta nueva. Però aquest “borrón y cuenta nueva” no significa que hem oblidat aquesta època negra, no. Només vol dir que varem triar mirar endavant i no començar a fer retrets i judicis i a passar comptes amb tot el seguit de “afectos”. Però aquesta etapa negra continua sent una afronta, una ofensa per als que van patir la dictadura, per als que no anaven darrera de la creu a la processó. I això és el que cal que entengui aquest regidor actual: cantar el Cara al sol mentre s’afaita pot ser el seu divertimento i ningú no es posarà en els seus gustos musicals ni polítics. Però cantar això en un acte públic (perquè un dinar de costellada de desenes de persones d’una entitat esportiva i social del poble digui el que digui aquest senyor, és un acte públic pel que a ell respecta i la seva figura): no estava en un dinar familiar ni en un acte de partit. Repeteixo: cantar això en un acte com aquest és, en primer lloc, una pèrdua de papers descomunal; en segon lloc, una falta de respecte als assistents que l’acullen a la festa i, en tercer lloc, una desconsideració i pèrdua de la noció de quin paper juga pel seu càrrec de regidor. Concentrat en una sola paraula i, sent benvolent, va ser una estupidesa.
A ell potser no l’importa, però per a gent que pugui tenir familiars assassinats en la postguerra o empresonats durant la dictadura o víctimes de represàlies, aquell himne (el Cara al sol) no és altra cosa que un símbol del patiment que han sofert.
Fins i tot, per als que no hem patit la pitjor època de la dictadura, però que hem entès, com a mínim, que va suposar molt de patiment, sentir cantar això en públic no és que en produeixi por, és que ens produeix repulsa i sentim que se’ns riuen en la nostra cara. I això, venint d’un càrrec públic és inadmissible. I ni “l’alegria” del moment, ni “el carregament” que pogués portar a aquestes altures de festa són excusa ni disculpa. I, si no, es beu aigua.
Només em referiré breument en record de tota la gent que des de les files del catalanisme polític, des del sentiment nacionalista van enfrontar-se al règim. Només recordar que alguns dels nostres càrrecs institucionals més destacats de la democràcia van patir presó. Això ho dic per la comprensió que són capaços de desplegar alguns membres de Convergència i Unió i membres del govern municipal de Llavaneres. Ells sabran perquè són tant comprensius; i ja s’arreglaran amb la seva consciència i amb els seus dirigents, però no deixa de ser curiós com disculpen aquest fet i, fins i tot ho justifiquen. Potser li podem demanar al President Pujol què li sembla aquesta comprensió envers el sentiment “Caralsolista” d’un soci del seu partit. Potser l’alcalde seria capaç d’explicar-li al President Pujol com un fet irrellevant i “privat” que el seu soci, en una costellada del club de futbol i presentat per algú com a regidor de l’Ajuntament, va acabar entonant (i esperant que tothom cantés) el Cara al sol. Al meus avis, una mica més grans que aquest regidor nostàlgic (i ja morts) no els hauria fet cap gràcia, us ho asseguro. I aquí deixo el tema pel que fa a Convergència i Unió. Un pèl més de vergonya i de dignitat mai serà excessiu...
Jo, al contrari del que potser farien altres, no demanaré que s’afuselli ningú a l’alba, ni que el poble li retiri el saludo (cosa que també van patir alguns “rojos”). Fa temps que hem superat aquesta etapa. La brutalitat i la barbàrie de la tortura i la pena de mort o de l’exclusió social per la política fa temps que va passar, però, tractant-se d’un càrrec públic, li demano, li exigeixo que demani perdó públicament per la, com a mínim, inconveniència del seu comportament. Espero que ell reflexioni, si pot, i que els seus companys de govern, homes i dones de CIU no arxivin també aquesta falta de respecte i desconsideració a benefici d’inventari.
En l’àmbit personal i polític, tot i el desacord important i la distància política que ens separa, he intentat ser respectuós amb aquesta persona. Crec que la resta del poble ens mereixem que aquest regidor del PP, mostri respecte i demani disculpes pel que va fer en públic. Així ho espero, perquè ja fa massa que dura la prepotència.


Joan Rubal
Regidor de Gent de Llavaneres
22 de maig de 2012

5 comentaris:

Miquel Molinàs ha dit...

Exigim respecte. Em sap greu però alguns no es mereixen i han perdut fa temps la categoria de representants del poble.
No volem ni fatxes ni els botiflers (Bernats i companyia)que els amaguen les vergonyes.

Imma ha dit...

Gràcies Joan, continuo admirada per la paciència i seny que tens.
Sembla mentida a les alçades que estem de la història i no haguem entès pràcticament res.

Hem perdut els papers? Aquestes coses, junt amb les que sentim reproduïdes a la ràdio de presidentes d'alguna Comunitat Autònoma de la península... m'acaba els turrons. Em cansa, em fastigueja, m'avorreix i al final aconseguirà que m'acabi tornant radical.
I jo em pregunto... ningú li va dir res? ningú se li va acostar després a fer-li veure l'errada? ... els que li han donat suport no li poden fer veure, que el més 'digne' és reconèixer l'error i demanar disculpes?

I la resta de ciutadania... no hi és? estan tots tan cansats o més que jo? si ara no són capaços de dir res, si us plau, retinguin en la memòria aquests ''petits detalls'', aquests FETS que són al cap i a la fi el que defineixen les persones, i fent memòria, per la pròxima vegada que haguem de decidir qui ens governa, recordem que els FETS tenen més significat que totes les PARAULES amables que ens puguin dirigir quan els convindrà.

Joan, altra vegada, Gràcies!

Lluis Nogueras ha dit...

Si fem una anàlisi igual de rigorosa que la primera part de l'article, podrem veure amb facilitat que CiU és una federació formada per dos partits, CDC i UDC, que si bé coincideixen en moltes coses pel que fa a les qüestions de caire polític, no sempre és així en el terreny personal.

És de domini públic que algunes sensibilitats són, a vegades, fins i tot antagòniques. Una altra cosa és el posicionament polític davant de punts de debat on hi cal una postura política unànime o una votació.

Per tant, els comentaris que hagin fet algunes persones (regidors, etc) sobre el cas que es denuncia a l'article, cal considerar que s'han fet des del terreny estrictament personal independentment del lloc on s'han fet i que en cap cas vol dir que els demés membres de la federació o del grup municipal de CiU comparteixin la mateixa opinió.

Si vol, pot preguntar a qualsevol membre de CDC i ho podrà comprovar.

Miquel Molinàs ha dit...

A Llavaneres tenim un govern CDC, UDC i PP del que malhauradament tinc força sospites i algunes proves (sous de regidors a mida, plens cada dos mesos,..)que és un pacte que encobreix objectius de tipus també personals. Per tal que no ens confonguin les idees penso que és urgent que cadascú sigui valent i defineixi la seva posició el més clar possible. M'agradaria que es fes a nivell de grup, personal i públicament. De què tenim por? De defensar la democràcia o de perdre els prestigis i privilegis (sous)? No ens ho poseu gens fàcil.
(Gràcies Lluís també pel comentari).

Joan Rubal ha dit...

Benvolgut Lluís, tots som coneixedors que CIU és una federació de dos partits amb sensibilitats diverses; però això no només passa en agrupacions, coalicions o federacions de partits: passa a dins de partits, que hi ha maneres diverses de veure la vida i la política.
El que, al meu entendre, no es pot al.legar és que el succés i les reaccions pertanyin a l'àmbit personal.
Quan un regidor assisteix a un acte d'una entitat té una obligació perquè la seva representativitat no s'interromp en un cas així. Tothom sap qui ets i, si a més, tu exposes, com es va fer, quin es el teu càrrec públic, encara menys.
Respecte a les reaccions, haig de dir-te que una reunió de comissió informativa, tampoc és un àmbit personal, com no ho és un ple.
I és en aquests àmbits on el teu company de govern i ex-company de federació no ha exigit explicacions. Ja no parlo de demanar disculpes. Crec que això ni se li deu passar per la imaginació.
Igualment, quan ha transcendit el fet i crec que coincidim que en si és un fet reprobable, no es pot considerar com una actuació personal.
Quan en el ple es vol tapar la boca, tampoc és un àmbit personal.
Finalment, una cosa més, el comportament de l'alcalde és l'actuació de l'alcalde, però quan la resta de membres deixa passar la qüestió sense dir res, esteu assumint com a pròpia la seva actuació.
La disciplina de vot, la disciplina de partit no poden emparar-ho tot. Així ho entenc jo. Hi ha moments en què un ha de dir: amb això no estic d'acord. Per sobre del partit està el respecte per un mateix i per les pròpies creences. Aquestes renúncies també us/ens identifiquen. I crec que hi ha d'haver un límit. Els partits no poden ser fer que perdem el criteri.
Si voleu que fem distincions, que considerem la diferència, marqueu vosaltres en què sou diferents.
Si realment sou diferents, demostreu-nos-ho amb fets. Fa temps que sentim, només en privat, que tots no sou iguals. Els fets són una vegada i una altra la unanimitat i la unitat formigonada del bloc de CIU en públic. Som representants públics. Som, en part, models i la gent busca les referències socials, ideològiques en alló que fem.
Sigueu diferents i tothom podrà apreciar-ho. De moment, quan calleu, per molt de debat intern o discussions que hi hagi no s'aprecia diferència entre el comportament de l'alcalde i el vostre; el comportament del regidor del PP cantant el cara al sol i els amb la vostra pasivitat pública que heu disculpat aquest comportament seense ni tan sols una mostra pública de rebuig.
M'agrada veure que encara reacciones davant algunes coses. Significa que t'importen alguns conceptes bàsics com la consideració pública del que representeu, la vostra imatge. Tot i això, jo, i crec que molta més gent d'aquest poble, esperem molt més d'alguns de vosaltres.
Cordialment. Joan Rubal