Fa
molts anys, la societat espanyola va passar pàgina de la seva història
tot mirant al futur. Gairebé quaranta anys (comptant la guerra i la
dictadura posterior) és passaven a benefici d’inventari sense demanar
responsabilitats als protagonistes, no ja de la guerra en cap dels
bàndols, sinó als que exerciren l’opressió contra el poble durant 36
anys negres.
Ja
entenc que per a alguns aquesta època no va ser res més que un seguit
d’anys amb un règim diferent de l’anterior. Un règim il·legítim i
antidemocràtic i imposat per la força de les armes, però “només això”.
Ja ho entenc, que a alguns això no els genera cap problema. Ja entenc
que per a alguns, a més de no suposar cap problema, va significar tot un
món d’avantatges, un món de colors on fer negocis, on exercir de
vencedors i, per tant, una Espanyalàndia meravellosa. En aquesta Espanya
van créixer, madurar, establir la seva família i els negocis i, a més,
eren “algú” socialment.
Desgraciadament,
en aquesta Espanya que alguns enyoren, hi va haver un munt de persones
que ho van perdre tot perquè se’ls va ocórrer estar al bàndol de la
República, el règim legítim i democràtic d’aleshores. “Noi, quina mala
sort... “.
Aquests
perdedors, molts d’ells, un cop acabada la guerra, van haver de patir
penes de mort, l’exili, la presó, humiliació, pèrdua del prestigi social
i, en el millor dels casos la por a que qualsevol dia un conveí, algú
del seu propi poble o carrer, un “afecto” al règim franquista li volgués
mal...això és terror. És el que genera la dictadura, una inseguretat
legal que degenera en terror. Aquesta por va mantenir molta gent callada
i sotmesa. I, sense ornaments, sense “adornos”, així van passar gairebé
quatre dècades, per a molta gent, tota una vida.
Alguns
però, molt compromesos, molts valents o molt “inconscients” s’atreviren
a cridar, a enfrontar-se al poder i a lluitar per aconseguir la
llibertat i la democràcia. Jo soc massa jove i vaig viure amb
consciència només la darrera etapa. Però molta gent s’hi va atrevir
contra “el miserable” encara que aquest enfrontament podia significar la
mort o la presó o tot.
Doncs tot això, quan va morir en Franco, ho varem obviar. En l’idioma imposat, es diria que es va fer tabla rasa con el pasado o borrón y cuenta nueva.
Però aquest “borrón y cuenta nueva” no significa que hem oblidat
aquesta època negra, no. Només vol dir que varem triar mirar endavant i
no començar a fer retrets i judicis i a passar comptes amb tot el seguit
de “afectos”. Però aquesta etapa negra continua sent una afronta, una
ofensa per als que van patir la dictadura, per als que no anaven darrera
de la creu a la processó. I això és el que cal que entengui aquest
regidor actual: cantar el Cara al sol mentre s’afaita pot ser el seu
divertimento i ningú no es posarà en els seus gustos musicals ni
polítics. Però cantar això en un acte públic (perquè un dinar de
costellada de desenes de persones d’una entitat esportiva i social del
poble digui el que digui aquest senyor, és un acte públic pel que a ell
respecta i la seva figura): no estava en un dinar familiar ni en un acte
de partit. Repeteixo: cantar això en un acte com aquest és, en primer
lloc, una pèrdua de papers descomunal; en segon lloc, una falta de
respecte als assistents que l’acullen a la festa i, en tercer lloc, una
desconsideració i pèrdua de la noció de quin paper juga pel seu càrrec
de regidor. Concentrat en una sola paraula i, sent benvolent, va ser una
estupidesa.
A
ell potser no l’importa, però per a gent que pugui tenir familiars
assassinats en la postguerra o empresonats durant la dictadura o
víctimes de represàlies, aquell himne (el Cara al sol) no és altra cosa
que un símbol del patiment que han sofert.
Fins
i tot, per als que no hem patit la pitjor època de la dictadura, però
que hem entès, com a mínim, que va suposar molt de patiment, sentir
cantar això en públic no és que en produeixi por, és que ens produeix
repulsa i sentim que se’ns riuen en la nostra cara. I això, venint d’un
càrrec públic és inadmissible. I ni “l’alegria” del moment, ni “el
carregament” que pogués portar a aquestes altures de festa són excusa ni
disculpa. I, si no, es beu aigua.
Només
em referiré breument en record de tota la gent que des de les files del
catalanisme polític, des del sentiment nacionalista van enfrontar-se al
règim. Només recordar que alguns dels nostres càrrecs institucionals
més destacats de la democràcia van patir presó. Això ho dic per la
comprensió que són capaços de desplegar alguns membres de Convergència i
Unió i membres del govern municipal de Llavaneres. Ells sabran perquè
són tant comprensius; i ja s’arreglaran amb la seva consciència i amb
els seus dirigents, però no deixa de ser curiós com disculpen aquest fet
i, fins i tot ho justifiquen. Potser li podem demanar al President
Pujol què li sembla aquesta comprensió envers el sentiment
“Caralsolista” d’un soci del seu partit. Potser l’alcalde seria capaç
d’explicar-li al President Pujol com un fet irrellevant i “privat” que
el seu soci, en una costellada del club de futbol i presentat per algú
com a regidor de l’Ajuntament, va acabar entonant (i esperant que tothom
cantés) el Cara al sol. Al meus avis, una mica més grans que aquest
regidor nostàlgic (i ja morts) no els hauria fet cap gràcia, us ho
asseguro. I aquí deixo el tema pel que fa a Convergència i Unió. Un pèl
més de vergonya i de dignitat mai serà excessiu...
Jo,
al contrari del que potser farien altres, no demanaré que s’afuselli
ningú a l’alba, ni que el poble li retiri el saludo (cosa que també van
patir alguns “rojos”). Fa temps que hem superat aquesta etapa. La
brutalitat i la barbàrie de la tortura i la pena de mort o de l’exclusió
social per la política fa temps que va passar, però, tractant-se d’un
càrrec públic, li demano, li exigeixo que demani perdó públicament per
la, com a mínim, inconveniència del seu comportament. Espero que ell
reflexioni, si pot, i que els seus companys de govern, homes i dones de
CIU no arxivin també aquesta falta de respecte i desconsideració a
benefici d’inventari.
En
l’àmbit personal i polític, tot i el desacord important i la distància
política que ens separa, he intentat ser respectuós amb aquesta persona.
Crec que la resta del poble ens mereixem que aquest regidor del PP,
mostri respecte i demani disculpes pel que va fer en públic. Així ho
espero, perquè ja fa massa que dura la prepotència.
Joan Rubal
Regidor de Gent de Llavaneres
22 de maig de 2012
